LA GLÒRIA, LA LAURA I LA CÈLIA
Era el 2006
i la meva filla Laura tenia prop d’un any. Jo treballava i la Laura no anava a
l’escola bressol. Un dia, a la botiga de sota casa vaig llegir la publicitat
d’un cartell de la Caseta. Les paraules que vaig llegir em van ressonar amb
allò que estava buscant. Vam començar La Caseta el setembre del 2006 en un grup
de tarda que es trobava un cop a la setmana de 5 a 7. Les dues educadores, la
Belén i la Clara, ens van fer una acollidora rebuda a la Laura i a mi. Érem deu
famílies. Majoritàriament mares, algun pare també, amb els seus fills o filles entre 0 i 3 anys,
que no anaven a l’escola bressol. Famílies amb ganes de conèixer altres
famílies. Famílies amb ganes de que els nostres fills compartissin una estona
amb altres nens o que senzillament s’observessin o sabessin que hi havia altres
nens jugant en el mateix espai. Famílies amb ganes d’acompanyar els seus fills
en el joc o en la relació amb els altres. Famílies amb ganes de compartir
l’experiència de la maternitat i la paternitat. Famílies amb ganes de sentir-nos
acompanyants d’altres famílies i amb el suport de professionals. El curs va
anar passant. La Laura gaudia de La Caseta. Jo també. Esperàvem amb il-lusió la
tarda de la Caseta. I així van passar dos cursos. Hi va haver coses que van
anar canviant, més grups de famílies, dos dies per setmana de la Caseta, més
dinàmiques proposades pels educadors, alguns educadors van canviar... Amb el
temps, l’essència de la Caseta, cada vegada es consolidava més. Jo hi va haver
una temporada que no hi podia anar i la Laura anava a la Caseta amb la seva
cangur, la Teresa. La Laura va començar l’escola als tres anys, amb
l’experiència de La Caseta que li va servir per afrontar la nova etapa. Jo, com
a mare, em vaig emportar molta riquesa dels educadors i de la resta de famílies.
Quan La
Laura ja estava a la seva fase final de La Caseta, vaig tenir una altra filla:
la Cèlia. El primer any de la Cèlia, ens el vam passar a casa. El setembre del
2009, quan la Cèlia i jo volíem començar la Caseta, van dir-nos que
l’Ajuntament no podia pagar més aquest servei, però que ens deixava l’espai de
la Caseta amb tot el seu material, perquè continuéssim. Les famílies
interessades, vam continuar informalment i regularment, les trobades. La rutina
de la Caseta ens encantava i la vam continuar fent. Ens encantava l’hora de que
els nens i nenes s’asseien a taula per oferir-los una galeta i un got d’aigua,
o quan ens asseiem en rotllana per cantar les cançons de tancament. Amb el
temps, la nova Caseta s’ha consolidat i ens hem formalitzat en associació.
La Cèlia i
jo hem gaudit de tres anys de Caseta. Per nosaltres, la Caseta és un espai ple de records: la corona d’aniversari, el
“clinc” del piano, l’orgull i la vergonya de sortir davant de tots a penjar la
foto, les cançons, els pastissos o galetes d’alguna estupenda cuinera
marroquina, les baixades pel tobogan-elefant...
Per les
meves filles, la Caseta ha estat estat, una base per iniciar-se en la relació
amb els altres nens i nenes, de jugar soles o amb companyia mentre jo era allà,
d’observar els altres i acostar-s’hi si així ho creien. Per mi, la Caseta, ha
estat un espai on durant anys he gaudit de compartir amb les meves filles, he
escoltat i he compartit, he après, he fet grans amistats que han perdurat en el
temps.
Gràcies a
tots per aquesta iniciativa: als educadors i promotors d’aquesta proposta, a l’Ajuntament
de Vic per proporcionar-nos l’espai i a les famílies que han participat en el
passat i que estan participant en l’actualitat, que s’han engrescat en aquest
projecte tan simple i tan ric alhora. La Caseta, un projecte obert a qui hi
estigui interessat, que funciona pràcticament sense diners, i es basa amb la
gran intenció de FER XARXA ENTRE TOTS, ACOMPANYANT ELS NOSTRES FILLS I FILLES
EN EL SEU PROCÉS DE CREIXEMENT I DESCOBRIMENT I ACOMPANYANT-NOS ELS ADULTS EN
EL NOSTRE PROCÉS DE MATERNITAT I PATERNITAT.
